La llibertat d'expressió és il·limitada al nostre barri

Tothom a Llefià té dret a plasmar els seus sentiments en forma d'art. El problema arriba quan no es troba la manera com delimitar la llibertat d'expressió: són els limits massa estrictes o els artistes massa liberals com per no respectar les normes?

Si juguem a les diferències, trobem que la foto 1 i la foto 2 comparteixen una mateixa variant d'art, el graffiti. Ara, si les contextualitzem, l'autor de l'obra de la foto 1 ha estat contractat per fer-ho, mentre que el de la foto 2 ho fa sense demanar permís, i probablement per desfogar-se. Els propietaris de la llar d'infants pagaran uns diners a l'artista per la seva  obra, mentre que els propietaris de la façana pagaran certa quantitat de diners a una empresa de neteja per intentar esborrar el sentiment d'un jove que no pot viure sense deixar petjada per on passa.

FOTO 1. Persiana d'una llar d'infants.

FOTO 2. Façana d'un bloc de pisos

L'ajuntament de Badalona proposa llocs on els joves poden expressar-se amb total llibertat, tot i que encara és escas aquest recurs. Al igual que a un compositor de música no li és suficient una cançó per plasmar tot el que pot arribar a sentir una persona, aquests "picassos" del S. XXI no es conformen amb una sola paret per espressar el que els mou per dins. A més, és una sensació estranya passar pels parcs del Gran Sol i trobar que els graffitis on la gent del barri anaba fer-se fotus o grabar videoclips, han estat esborrats per realitzar un centre d'atenció primària, quan el pais està en plena crisi sanitària. Tot i així, hauriem de plantejar-nos la idea d'art: és art possar el teu nom en qualsevol superfície llisa que sostingui la pintura d'un esprai? Doncs des del punt de vista del propietari de la superfície, segurament tingui la mateixa sensació que quan trepitja un escrement de gos que es resumeix amb una sencilla pregunta: perquè em passa a mi?

La mateixa pregunta es fan els veïns que un dimecres festiu a mitjans d'octubre (encara fa calor i dormen amb les finestres obertes) s'aixequen d'un salt perquè un noi ha tingut la maravellosa idea d'aseure's a un banc amb una minicadena conectada a un dispositiu mobil al màxim volum possible. La música és una gran variant d'art per excel·lència. És comprensible que el jove vulgui escoltar música o que un noi agafi la seva guitarra i es possi a cantar. El que no poden comprendre els veïns és les hores a les que ho fan, el volum en que ho fan i el més important, perque no es pregunten si la resta de veïns que forçadament han d'escoltar-ho estan d'acord. No serveix de res cridar per la finestra per demanar silenci, ni tan sols trucar al mossos, doncs quan aquests marxin tothom tornarà a expressar-se de la manera que cregui més convenient. 

Cert és que tothom té dret a dir el que pensa, sempre i quan no falti el respecte al demés. La frase " la meva llibertat acaba on comença la de la resta ", resumeix el concepte de que una noia té dret a caminar pel carrer sense que cap home expressi en veu alta els seus sentiments sexuals i li ofereixi proposicions absurdes que obviament la noia rebutjarà.  

Així doncs, la solució és unir-nos tots el veïns i sortir al carrer per aconseguir que algú tingui en compte els precs dels ciutadans?